M’he adonat, durant aquest període de pràctiques, que el paper del psicopedagog té un enfocament col•laboratiu, el qual acaba sent més efectiu al llarg del temps, ja
que tracta de construir un context on la concepció de la problemàtica i la
forma més adequada d’actuació sigui compartida. També, recalcar la gran
importància de la comunicació i la
col·laboració amb les famílies. Això
suposa actuar en diferents àmbits educatius dels fillets;
com a sistemes d’influència educativa (Teoria sistèmica de Bronfenbrenner), per
augmentar l'eficàcia de les intervencions. D’aquest procés es desprèn la importància del
treball coordinat vers el desenvolupament de les estratègies i habilitats de
col·laboració i cooperació necessàries per la construcció de manera compartida
del procés de intervenció amb els fillets/es. Aquest procés, també és una font
d’aprenentatge, tant per les famílies com pels professionals del Servei. A més,
ajuda a les famílies a contrastar percepcions i reduir el biaix personal que
genera l’impacta de les necessitats dels seus fills/es.
Certament, en la intervenció , hi ha dos elements que
són molt importants i que de vegades no es cuiden tant com caldria: la
comunicació i el temps. Aquest darrer, considero ,que és molt important i
moltes vegades no està prou considerat.
També, puc relacionar directament la manera de treballar al SEDIAP amb el model
investigació-acció. “Metodològicament,
aquest estil de treball entre qui
pensa, qui dissenya i qui aplica el saber dóna una nova
perspectiva de caràcter cooperatiu que es fa imprescindible en entorns en què
les problemàtiques són dinàmiques i canviants. Com ja deveu haver descobert,
aquesta relació funciona dins del model de la investigació-acció, segons el
qual el professional segueix els quatre punts bàsics del que anomenem l’espiral autoreflexiva, és a dir,
planifica la seva actuació, aplica les accions previstes en el disseny inicial,
observa els efectes que s’han produït, els analitza i en treu conclusions que
reverteixin directament sobre la planificació inicial, de manera que reorienta
el procés”. (Espasa, A.; Mayordomo, R. M.; Estañán, S.; Puig, I.;
Miquel, E.; Vilar, J. I Pagès, A. “El
paradigma crític i el pensament reflexiu”. Guia del Pràcticum de Psicopedagogia, Pràcticum I i
Pràcticum II pag. 9)
Sens dubte, m’he adonat de la relació i
complicitat que s’ha d’establir amb les famílies, així com la necessitat de
donar-lis suport i valorar positivament la seva tasca, per motivar la
continuïtat i manteniment d’actituds vers l’assoliment dels objectius
plantejats. És un treball en equip, que posa en marxa un procés de reflexió
conjunta entre família i el Servei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada